• Al segle XVIII molts pintors buscaven representar la figura humana amb més refinament, l’habilitat amb els pinzells i les tècniques tradicionals no eren suficients per a assolir el poliment que es recercava, sobretot en les delicades qualitats de la pell. Executaven obres amb un mètode que no pareixia haver-hi intervingut un pinzell, com en una aerografia moderna.
  Primer s’humitejava la pintura amb aigua i una esponja, i s’hi addicionava una mica de fel de bou que trencava la tensió superficial; això evitava la formació de gotes sobre la pintura a l’oli. Després es carregava el pinzell de pintura a l’oli i s’humitejava també en aigua. En aplicar l’oli sobre una pàtina d’aigua, la pintura literalment surava sobre el llenç i s’estenia de forma suau i delicada, ràpidament i sense esforç.

  .

  La tècnica eludòrica va ser concebuda per l’inventor i pintor Arnaud Vincent de Montpetit, que estava investigant nous mètodes que afavorissin la conservació de la pintura a l’oli. Un cop va localitzar el problema més greu, l’abeurament d’oli, va idear una tècnica tan eficaç com impossible: proposava pintar l’obra submergida en aigua destil·lada, provocant que l’oli sobrant emergís a la superfície, decantant tot l’excedent que no estava aglutinat al pigment.
  Aquesta tècnica tan aparatosa i poc pràctica, al 1773, sorprenentment figurava en elDictionnaire des arts et métiers. Tot i així, mentre s’assajava es va descobrir aquesta vessant que he explicat que sí te una aplicació força interessant i immediata. Aquesta pràctica estava especialment indicada en la pintura de miniatures, i es van exposar a Paris al menys dues pintures executades sota l’aigua, una a l’acadèmia de St-Luc i una altra al coliseu, pintades per Montpetit. Aquí en tenim un exemple:

.

.

.

.

.

Retrat d’una dona com a Diana, 1760. Miniatura de format desconegut, Metropolitan Museum de New York.

Lamento que la fotografia sigui petita i monocroma, però no he trobat cap altra font. D’exemples n’hi han molts, però n’hi ha pocs que estiguin documentats. La virtut de la tècnica consisteix en l’aplicació, no en la formulació de la pintura, i l’única forma de determinar si es va emprar la tècnica és el resultat òptic, o bé una referència literària. Segons Eastlake, era una pràctica força comú en els retrats de final del S. XVIII.

.

La delicadesa d’aquesta tècnica és impressionant, doncs s’aconsegueix una qualitat nacarada economitzant mitjans i esforços. No cal ser un virtuós dels pinzells per a aconseguir efectes virtuosos, és més immediat tenir un coneixement pràctic de les tècniques que han donat bons resultats al llarg de la història de la pintura.

Els resultats òptims en la pintura responen a efectes qualitatius en l’execució, i no tant quantitatius. Amb això vull dir que per molt que un s’hi esforci en rellepar la pintura amb perícia, mai no arribarà a aconseguir la qualitat d’una execució tècnicament més encertada, com ara la tècnica eludòrica en la resolució de nacarats en les carnadures, una particularitat difícilment igualable amb altres mitjans.