Venvs Reloaded
12 Comments Published April 4th, 2010 in Català, Creative Process, Divagacions, Fragments d'insomni, Inspiration shots…
Notes sobre la sèrie de pintures ‘VENVS RELOADED’
…
Després del bany, fragant, feia regalimar els cabells humits sobre l’orella, tot dedicant una discreta reverència guarnida de goig cosmètic. Oh, què decorativa! Aquí hi ha delit! Assajava en el mirall un rictus vehement, com si el glossy-shine dels llavis busqués quelcom en l’aire, una piga, un somrís… Adoro ser un perfum!
Amb Déu ens saludem, però no m’hi parlo: Epa! –li faig sempre amb un gest. Però ell no em fa ni cas… No li agraden les noies maques? Sospito que sovint el confonc amb el típic cop de vent.
Però en aquell instant narcís va concórrer un àngel d’importació divina. Hey you! –xiuxiuejaven els Pink Floyd des d’un 5.1 mentre aterrava un senyoret farcit de carn, plorant de pur goig, i tot engalanat amb llumetes de Nadal. Al tercer intent desistí de concloure la coreografia i arranjà els draps amb tecnologia de censura intel·ligentold-fashioned style system©.
Boticelli va endreçar el naixement de Venus amagant-li el sexe i els pits sota un broll de cabells, lliurant a la imaginació l’ociositat d’omplir els buits com en un sudoku. Ara naixeria tant desvergonyida i sibarita que els angelets haurien de portar ulleres de sol per no quedar-se cecs, o potser per defugir de l’esvalot d’una frescor impúdica que desfermaria ereccions genials. Ara i com abans, la solteria de Venus, mola.
Mare meva… però si sóc una deessa! Quines ganes tinc de veure les meves amigues morir-se d’enveja, conspirant amb tota aquella reticència que les allunya, cada cop més, dels millors homes: els que busquen l’esperó de la lleugeresa. Les compadeixo, potser acabin casades amb un bon noi que les convidi al desplaer etern o, en el millor dels casos, a la infidelitat.
És bona, la decadència? No ho sé, però al menys vull tenir la oportunitat de saber-ho. Potser no sigui tant un final, si no el súmmum de la maduresa. I quí no vol tastar la dolçor màxima d’un fruit? Sí, de major vull ser icona, vull ser una venus casada amb David Bowie.
…
Carles Gomila
Menorca, abril del 2010
de Deessa a Deessa…David Bowie és intocable, guapa… busca’t-en un altre o assumeix el risc d’amar el que és diví enmig d’un món a la deriva
de divina a divina… em puc permetre la lleugeresa d’assumir riscos, nena. Endavant, preparem les pintures de guerra.
Potser acabarem amb la divinitat si entram en conflicte…i abocada a la fatalitat dels infidels, crec que em vull assegurar un lloc al paradis. Ni que sigui per venjar-me de tots aquells que em van prometre delit. O per creure que també som una Venus a un fresc italià.
Digues-li conflicte, digues-li catfight en una piscina de fang a càmera lenta. D’acord, no ens barallem.
Ens han fet creure que l’oportunisme immobiliari al cel, així com la recalificació de parcel·les de núvols, està justificada pels crèdits de bonda que s’hagin acumulat en vida, com els punts del mòbil. Tinc bones notícies: el paradís és això, i ja no cal invertir en enforços per a després de morts.
Les Venus italianes eren forneres i costureres, i els Apolos picapedrers i mossos d’estable. La divinitat en l’art és un ‘farol’ monumental que requereix complicitat per a transmutar-ho en quelcom més que una persona. Tan cursi com veritable: qui més qui menys és Venus o Apolo, només cal apostar ben fort i posar una adorable cara de pòker.
Posem-li mirada lasciva i el David enmig. Així, si vols, tenim una catfight.
XD Accepto mentre sigui a càmera lenta, filtre sèpia i amb contrapicats.
Ves cercant el fang, que faig l’esquema de llums
Ok, m’encanta fer negocis amb tu! :P
I si això és un negoci, jo que en trec a més d’una experiència surrealista?
gràcies. L’intercanvi ha estat molt millor del que em pensava i molt més del que mai hagués pogut esperar :)
De res! Igualment! :) Tampoc no deixa de ser, prou sovint, una experiència surrealista. Supòs que no esperaves menys? :P
He passat de no esperar res a tenir-ho tot. Creus que puc esperar més que això? Jo no ho crec. Sempre es pot demanar una mansió a les Maldives, però Paner City té el seu encant. I sense tortugues no seria el mateix!