Quan la meva amiga E… m’explicà que va tenir un somni subtitulat en portuguès, i un altre amb falques publicitàries, no podia parar de riure. Us podeu imaginar un anunci de sabó retallant un somni eròtic? Jo no! Mai! Però així va ser, i és una anècdota que convida a la reflexió; endavant, doncs.

La meva pregunta és senzilla: l’home contemporani somia igual que l’home que no va conèixer el llenguatge cinematogràfic? Jo ho dubto, haurien de somiar en un altre format per necessitat. Sembla raonable pensar que el cinema pot haver condicionat la nostre percepció del medi, i també la forma en que hi recreem la imaginació en els somnis. Potser que se’ns hagi encomanat des de ben petits la tècnica cinematogràfica en tots els nostres registres de narració gràfica.

Si els somnis son el deliri creatiu de tot un inventari de records, flashos, sensacions i imaginacions recreats en un discurs de format similar al d’una pel•lícula, és lògic pensar que l’home faci ús de tècniques de composició gràfica contemporànies d’una forma implícita.

En tot cas, realment no arribarem a saber mai si abans també somiaven en plànols de tall, zooms i altres efectismes, o si somiaven més bonic o més lletjot. Trencant el tòpic de que tot passat sempre va ser millor, jo estic convençut de que els somnis actuals son gràficament més rics que en un passat.

I vosaltres, somieu en cinemascope?