Tot i que la funció de la roba, en principi, és la de protegir i ocultar el cos, també serveix per a marcar-lo i donar-li èmfasi. En l’art, la roba és l’accent que empeny la carn cap a una expressió i moviment d’ordre major.

Un nu no és el mateix que un cos desvestit. Un nu pot estar vestit, doncs la triangulació dels plecs suggereix una projecció de la carn. Hi ha cossos que, literalment, rebenten la roba i brollen triomfants entre tota una simfonia de plecs, com si la roba formés part d’un mateix organisme irreal que reivindica allò que oculta. Aquí en tenim uns exemples preciosos, del Partenó Grec:

.

.

.

.

.

.

• Grups escultòrics de la part frontal desapareguda del Partenó, de Fidies. 440-438 adC

  .

  .

  .

  .

  Detall: el cos nu brolla a través de la roba, els pits s’obren camí com una flor.

  És curiós com en el segle XIX el nu es va establir com l’artifici per excel·lència de la pintura històrica, tot i que en la vida real mai s’havia ocultat tant el cos, i encara més el de la dona. D’això s’hi dedueix que el cos representat no és mai el cos real. A conseqüència de la doble moral que existia en l’art, els artistes van aconseguir representar sense problemes nus explícits, sense necessitat de despullar-los ni mostrar les parts erògenes. Feta la llei, feta la trampa. Un bon exemple d’això n’ésDavid, un pintor d’allò més oficial:

  .

  .

  Les sabines interposant-se entre romans i sabins, de J.L. David, 1799. Museu del Louvre, Paris (Fotografia: Carles Gomila)

  .

  .

  Detall del penis accentuat per un element no representatiu, però explícit. (Fotografia: Carles Gomila)

  .

  .

  Fixeu-vos com les baines de les espasses, amés d’emmascarar els penis, l’hi dona un èmfasis simbòlic, però també explícit. Els elements encarregats d’emmascarar els penis son més fàl·lics que mai. (Fotografia: Carles Gomila. Disculpeu la mala qualitat d’aquest detall)

  .

  .

  Leónidas a les Termòpiles, de David, 1814, Museu del Louvre, Paris. La idea de guerrers combatent nus (tret d’un casc, un cinturó i unes sandàlies) mostra quina fantasia té la imatge del cos representat, en la pintura històrica oficial. Tot i els tabús de l’època, l’obra esdevé homoeròtica.

  .

  .

  Un altra cop més el recurs de la baina de l’espassa (Fotografia: Carles Gomila)

  .

  .

  Aquest efebus intercanvia carícies amb un adult, té tot el sexe cobert per una ostentosa funda d’espasa, on amaga i suggereix a l’hora un penis en erecció (Fotografia: Carles Gomila, disculpeu la mala qualitat de la imatge).

  Tot i que els nus de David serien menys gràfics sense ocultar-los amb draps i altres elements, la doble moral de l’època jutjava aquestes obres com decoroses. Aquestos elements respectaven, dins d’aquesta hipocresia oficial, la distància entre art i vida real, però en realitat s’aconseguia l’efecte contrari: es creaven més estímuls eròtics que mai. Els artistes sabien perfectament que allò que no es mostra, no és necessàriament el que no es veu, i sabien com estimular als espectadors per a aconseguir que veiessin tot allò que ells volien, sense representar-ho. Aquestos artistes, uns punyeters son…

  Fixeu-vos com en aquesta magnífica obra de Thomas Couture, la meva obra favorita del Museu d’Orsay, s’hi representa una orgia romana sense mostrar res de res (coses de l’epoca Victoriana):

  .

  .

  Els romans de la decadència de Thomas Couture, 1847. Museu d’Orsay, Paris (Fotografia: Carles Gomila)

  .

  .

  Detall de l’obra de Couture. Existeix una confidència entre l’obra i el públic on es dona a entendre que no es pot representar el sexe explícitament (Fotografia: Carles Gomila)

  Doncs bé, fixeu-vos en que això no ha canviat gens. Jo mateix pateixo problemes de censura a l’internet (Myspace, Photobucket, etc.) en les obres que mostren les zones erògenes. Fixeu-vos en aquest dibuix meu que es va censurar:

  .

  

  .També us deixo un exemple que m’agrada molt:

.

L’home dels deu braços / llapis sobre paper de cotó (imatge allotjada al servidor de la meva web)

.



.

Aquesta és la versió censurada per Myspace, moralment correcta.

.

Què ha passat aquí? Hom sap que darrere del rectangle, hi ha un picarol. D’haver-hi una tanga, no hi caldria el rectangle. Suposo que ningú és tan beneit com per pensar que sols amb una panòplia de photoshop al davant el nu deixarà de ser, en rigor, un nu.

De la mateixa forma que existeixen nus vestits, existeixen nus censurats. I son el mateix. Crec que hi ha que anar molt calent i tenir el cervell molt brut per a diagnosticar immoralitat en el meu dibuix de L’home del deu braços, sincerament. Jo m’hi nego a posar-li uns calçotets.

Fa por, el picarol?

És lleig, indecorós?

És una mala cosa, s’ha d’evitar?

Perquè passa això encara, si disposem d’una ciència del sexe consolidada?

Quin inconscient que estic fet, jo que em pensava que el picarol era el meu amic!

—

Aquest article el vaig escriure després de fer alguns comentaris en el bloc de Antoni Camps Casasnovas, respecte a la censura de la nuesa a les platges de Menorca. Com ben segur ja sospiteu, no hi estava gens d’acord. Allà hi explicava que hi ha que ser molt pervertit per veure sexe allà on sols hi ha òrgans, i que la immoralitat que s’adjudica als nus està en la imaginació de qui la sap trobar. Visiteu-ho si us ve de gust. És un bloc força divertit pels comentaris incendiaris que s’hi generen a diari.

.

Conclusió:

És a dir que una noia amb una tanga, és correcte. Però nua… ui! això ja ofèn! La tanga no us recorda, per un instant, al quadradet negre del meu dibuix? És més sensual nua o amb una tanga? És dolenta la sensualitat?

Feta la llei, feta la trampa. Fet el quadratet, feta la tanga.

Per a concloure, us presento l’obra més eròtica que conec: aquest preciós pastel d’Odilon Redon:

És així l’obra menys explícita? Més malmesa si, però menys evident, decididament no.

.

.

La caracola, d’Odilon Redon. 1912, Museu del Louvre, Paris (Fotografia: Carles Gomila).

.