Existeixen vàries teories del perquè algunes pintures, tot i estar executades sense precisió, el resultat pareix real en quan l’espectador resol d’apreciar l’obra des d’una distancia major. Jo aquí hi afegiré la meva visió sobre aquest tema.

.

És necessari executar una pintura amb precisió per aconseguir aquest efecte?

No, en absolut.

Tot i que fa prou segles que existeix la càmera obscura, l’obsessió dels pintors per aconseguir afinar l’execució fins igualar la precisió fotogràfica, és una dèria relativament recent. Això representa un problema pels pintors mediocres, doncs la qualitat d’una obra que prioritza la precisió en l’execució, ha de ser molt bona perquè funcioni. És a dir: si no ets un crac, quedes fatal en el intent d’apropar-te a la fotografia. Una aproximació fotogràfica frustrada, resulta de mal gust.

El plantejament de reproduir amb exactitud qualsevol accident i construir una imatge per acumulació de detalls, no m’atrau gens i em recorda més a una impressora que a un artista. Ara bé, això és una opinió personal que té que veure amb els meus gustos i conviccions, i no amb aquest article. Aquest tema l’abordaré en una altra ocasió.

Abans d’aquesta mania per la precisió i pels pinzells de quatre pèls, n’existia una altra que també pretenia exactitud, però amb una execució més econòmica i lliure. Observem a Velázquez, per entendre això. En l’obra “Les menines“, coneguda per tots, s’hi observa aquest fenomen de la precisió a distància. La gent al·lucina en el museu del Prado, quan s’hi apropa una mica i descobreix que aquella escena tan real està executada amb quatre pinzellades tortes i brutes. Perquè pareix tan real? –es pregunten. Doncs ara us ho explicaré a la meva manera.

.

Perquè pareix tan real?

No és màgia, és un truc. La idea precisió no existeix en l’obra, s’hi genera als vostres cervells (que van a tope).

No és necessari dibuixar a Xarlot si en podem dibuixar un bastó i un capell com a referència inequívoca. Amb això serà suficient per a que el cervell entengui que s’ha representat a Xarlot, doncs tots el tenim present en el nostre bagatge cultural.

Per a comprendre la forma circular, no és necessari dibuixar un cercle. Bastarà amb fer alguns punts prou junts entre ells i en la direcció adequada per a insinuar la continuïtat d’una curvatura. El cervell reconstrueix la resta i ho converteix en un cercle. Però en realitat, la il·lusió del cercle sols existeix en els nostres cervells.

En la pintura passa el mateix, però és força més complicat. No és necessari pintar un rostre com el veiem en una fotografia per a identificar-lo com a tal. La identitat de la persona representada està en el nostre cap, i no tant en la relació i acumulació d’accidents que conformen una interpretació plàstica fidel. Amb pocs recursos gràfics podem reconstruir un rostre que podem reconèixer a primer cop d’ull. Per a representar a una persona no és necessari reproduir-la en tots els seus accidents, serà suficient amb brindar les al·lusions necessàries per a que l’espectador reconegui el que es vol significar. La memòria i la imaginació enllaçaran la informació, i processarà els buits per a reconstruir una totalitat congruent. Una passada, el cervell!!

A un nivell molt, molt, però molt més complexa, Velàzquez es tira el farol d’insinuar quatre ombres i volums, i nosaltres en reconstruïm una persona tan viva com si fos allà mateix. Increïble, no?

Vet aquí un dels miracles de la pintura!

.