Novament escriuré sobre mercat d’art, un tema que m’ocupa força mal de caps últimament. M’he proposat intentar entendre quines en son les claus, doncs em pareix un poc inconscient pretendre viure de la pintura sense saber ben bé quin és el procediment més encertat. Hi intervenen tantes variables que no és gens fàcil, i aquestos articles els vaig escrivint a mesura que arranjo les idees, nascudes de l’observació i d’experiències recents.

Informació VS confusió
Ser intangible és un equivocació. Això pareix una obvietat, però amb prou freqüència és un error tant de galeries d’art com d’artistes i que genera força fracassos en l’accessibilitat del públic i, en conseqüència, també en les vendes. S’ha de ser accessible a la gent, doncs el 99,9% de les persones no estan capacitades com per a entendre tot allò que l’artista vol transmetre, ens agradi o no. L’artista dedica la seva vida a l’art, i la majoria dels compradors no estan prou cultivats per a comprendre la complexitat del fenomen artístic tal i com la pot explicar el seu executor (també és prou probable que no li importi).

Amb això no vull dir que els profans en art siguin uns il·lusos, si no tot el contrari: l’il·ús és aquell que pretén que l’entenguin quan no es sap posar al mateix nivell que el seu públic.

Els amants de l’art no són experts
La gran veritat: la majoria del públic no sap gairebé res d’art, i tampoc ho podem pretendre. Senzillament son persones a les que els hi agrada el nostre treball, res mes. LA GENT SOLS COMPRA ALLÒ QUE POT COMPRENDRE, i rebutja tot allò que el confon, per culte que sigui. No compren llibres, compren pintures per penjar a les seves cases. Ningú hauria de necessitar un manual per a entendre el perquè els hi hauria d’agradar una obra.

De la mateixa forma que un director de cinema comprèn que el seu públic no és un col·lectiu d’experts, els artistes plàstics haurien de cavil·lar-hi una mica i oblidar-se de ser tan exclusivistes si volen viure del seu treball. En cas que sols vulguin expressar-se sense tenir en compte la resta dels mortals, hauràn d’assumir que difícilment podràn viure de les seves dèries a menys que tinguin un recolzament mediàtic força sòlid, o bé caiguin en gràcia. És poc habitual trobar a artistes que puguin casar ambdues coses, i ho hem d’entendre com una excepció a la regla.

Estar al mateix nivell
Semiòtica elemental. Una de les grans claus per a vendre és ser entenedors i no confondre a l’espectador, ni amb les obres ni amb el discurs. Fer-se entenedor no és ser mediocre, si no tenir la virtut de connectar amb el públic, establir una comunicació clara, i no tant aquella pretensió classista on el pintor enlaira el seu treball fins a cotes inaccessibles per a qualsevol persona que no es dediqui a l’art. Aquesta merda sols serveix per a aprovar assignatures i per a acontentar a alguns crítics avorrits, però no en la vida real.

Lluny d’impressionar a ningú, es posa en evidència la nul·la capacitat de comunicació que pateix, i el seu treball es perd en un núvol d’entelèquia. És un exercici pretensiós de narcisisme i estupidesa que el deixarà ben solet en el seu món súper-esquisit.

CLAU: El teu llenguatge –en tots els plànols– ha d’estar al mateix nivell que el del teu públic. Si no és així, no existeix comunicació i, en conseqüència, tampoc públic. Òbviament, sense un públic, no hi ha vendes i un s’ha d’oblidar de viure d’això.

EXEMPLE: Si vols comprar un cotxe, ben segur que desconfiaries de qualsevol venedor que et glossés un tractat d’enginyeria. És més: pensaries que és un pobre beneit que s’ha equivocat de professió. I amb els quadres, és el mateix.

(…seguirà)